El malson es planta a Beirut sense avisar

AVUI. 23 de juliol de 2006

BEIRUT. SERVEI ESPECIAL. Hem arribat en moto als suburbis de Beirut. No hi ha cap altra manera de moure’s entre cràters i ponts caiguts que amb les petites Scooters, que van desapareixent a mesura que ens apropem a la Zona Zero. Hi ha un silenci total a Haret Hreyk, un municipi al sud de Beirut on presumptament hi havia la majoria de les oficines de Hezbol·lah. Des que els atacs aeris israelians van començar el dotze de juliol, edificis sencers s’han transformat en piles de runes i els carrers s’han desdibuixat totalment. Entre els metalls retorçats, els cables despenjats i els vidres esmicolats, apareixen trossos de mobles, cotxes i milers d’objectes personals. L’aire fa olor de cremat i té gust de pols.

Aquí hi ha enterrats tots els esforços de la meva vida”, diu Abu Shihab, que acaba de sortir de darrere d’una pila de runes mentre carrega dues bosses amb tot allò que ha pogut rescatar d’entre la destrucció. Després que el primer impacte d’una bomba israeliana afectés l’edifici del costat i ferís una de les seves nétes va decidir marxar. Fins ara,no hi ha hagut cap evacuació organitzada pel govern libanès. La gent es mou a base d’intuïció tot i que Israel té una forma molt especial d’anunciar els bombardejos: llança des dels seus avions unes macabres caricatures destinades als veïns de la zona on es pot veure persones que corren espantades entre les bombes. Abu Shihab en té una de guardada a la butxaca: “Si Israel no vol atacar els civils, perquè ens envía aquest tipus de missatges?”. Diu que també Hezbol·lah els ha demanat que es quedessin allà on vivien, que resistissin. “És imposible sobreviure aquí. Això és més gran que cap altra guerra de les que hem viscut abans”,diu justificant-se. Li demano per la seva família: “Ara dormim al centre de Beirut, al parc de Sanaya”.

El govern libanès estima que mig milió de persones, una sisena part de la població, ha hagut d’abandonar casa seva a causa dels bombardejos. Molts s’han refugiat a casa de familiars, a les seves segones vivendes o als hotels del nord del país, però els més vulnerables, uns 65.000, s’apleguen a les escoles i parcs públics.

La família Nuridin es considera afortunada. Tenen un parell de matalassos, roba i un narguil (pipa) amb tabac i carbó. A més, la clase de la tercera planta de l’escola de Karm al-Zeytun, un barri cristià humil de l’est de Beirut, no l’han de compartir amb cap altra família i els nous veïns cristians els tracten bé. Hassan Nuridin, el cap de la familia de nou membres, va ser l’últim a deixar casa seva als suburbis de Beirut dilluns passat. “Van bombardejar una cooperativa agrícola de Hezbol·lah i quaranta edificis més només al meu carrer”, explica.

A la classe del costat, una familia del poble de Maroub, al sud de Tir, ens explica com van haver de conduir durant hores per les muntanyes fins a arribar a Beirut. “La resta del poble va pensar que podria marxar més tard però tot va empitjorar i la majoria de carreteres i ponts han estat destruïts totalment”, segueix. “Molts van morir per les bombes. El meu cosí va intentar fugir dimarts, però el seu cotxe va caure per un pont bombardejat i va morir de les ferides”. Mentre xerrem, un grup de joves entra carregat del pa de sèmola tradicional, i en reparteixen un a cada membre de la família. “La gent que és aquí, vénen del sud del Líban o dels suburbis de Beirut i la majoria no tenen on tornar”, diu Rabiah Salah, un dels organitzadors del dispositiu de solidaritat amb els desplaçats.

Atès que el govern libanès ha trigat molt a reaccionar, veïns, ONG i partits polítics plegats intenten alleugerir el patiment dels centenars de milers de desplaçats. ‘No podem quedar-nos mirant per la finestra com a dos quilòmetres de casa nostra està morint gent innocent i no fer res’, diu Jihad Nammour, veí del barri cristià d’ Achrafieh i investigador a la Universitat de Saint Joseph. Ara treballa com a voluntari 24 hores al dia i afirma que ‘aquesta situació té una cara bona’ ja que ‘està creant llaços de solidaritat entre comunitats del Líban que abans no existien’. Quan li demano què en pensa sobre la captura dels dos soldats israelians per part de Hezbol·lah, hi ha un silenci i després respon: ‘Ara no toca parlar de política, és hora de superar els prejudicis intercomunitaris i de treballar plegats per alleujar la situació i reconstruir el nostre país com més aviat millor’.

Cua a les ambaixades

Però no tothom té l’ esperit de lluita d’ aquest jove. Aquests darrers dies, exèrcits de famílies carregades amb criatures i maletes han pres els carrers de Beirut i s’ han amuntegat davant les ambaixades. ‘Jo no aguanto un dia més sota els bombardejos’, diu la Jihan Aatrash. ‘Cada cop que cau una bomba, em poso a tremolar i el meu fill de vuit anys ha de venir a dir-me que no pateixi; que han caigut lluny de casa’. La Jihan ens explica com el seu marit era fora del país quan va començar ‘tot això’ i no ha pogut tornar perquè Israel ha bombardejat ports, aeroports i carreteres.

‘Nosaltres tenim nacionalitat francesa, així que hem decidit emigrar a Europa’, em diu amb llàgrimes als ulls mentre espera davant de l’ ambaixada. Li demano si és per sempre més i afirma amb el cap mentre em diu: ‘al Líban ningú no pot assegurar la nostra seguretat ni la prosperitat dels nostres negocis’.

Un dia normal, els carrers del centre de Beirut i d’ Achrafieh estarien plens a vessar de gent i cotxes, però ara estan buits i la majoria dels comerços estan tancats. ‘Fa quinze dies els carrers eren plens de turistes’, diu el taxista George Zakkour. ‘No podria haver esperat Hezbol·lah que l’ estiu hagués passat? Com volen que ens guanyem la vida?’, es queixa. Un espot publicitari del ministeri de Turisme acaba de sortir per la ràdio i tots dos riem. El Líban esperava 1,6 milions de turistes el 2006 amb uns ingressos de 2.500 milions de dòlars que, en gran mesura, anaven destinats a alleugerir els 40 milions de dòlars de deute nacional. En George recorda com la temporada passada es va perdre a causa de l’ assassinat de l’ exprimer ministre Rafik Hariri i la sèrie d’ atemptats amb bombes que van seguir. ‘Quan començàvem a aixecar el cap, hem de tornar a començar de sota zero’, es torna a queixar.

Els preus dels productes bàsics s’ han incrementat els darrers dies ja que els ciutadans han començat a comprar-ne en gran quantitats. ‘Els productes estrella són l’ aigua, l’ arròs, el pa i les piles alcalines’, ens explica en Hassan, propietari d’ un supermercat al barri de Cola. ‘La gent té por’, segueix. ‘Tenim criatures i pares de qui fer-nos càrrec. Ningú no vol arriscar-se a quedar-se sense menjar, llum o benzina’. Quan li demano si hi ha perill que les reserves d’ aliments s’ acabin em diu que ‘de moment, no tenim problema de matèria primera, tot i que Israel ha bombardejat algunes fàbriques de productes làctics’. Hassan puntualitza que ‘el problema és la distribució perquè ningú no vol conduir un camió aquests dies i hi ha moltes zones de la metròpoli i del país a les quals no es pot arribar amb vehicle perquè ja no hi ha ponts ni carrers’.

Caminant de tornada a casa, veiem com les escombraries es comencen a amuntegar en alguns racons de la ciutat. Quan passo per davant d’ un botiga de roba oberta un noi em crida. ‘Vine a prendre un te’. Fins ara, ningú no havia parlat de política tant obertament com ell. La gent té por de pronunciar-se a favor o en contra de Hezbol·lah, però Abu Fadi em diu que ‘la gent aprecia Hezbol·lah perquè són efectius contra la supèrbia i la impunitat d’ Israel, que es considera superior a tots els països àrabs’. Li demano què en pensa dels civils morts a Israel: ‘Hezbol·lah no va atacar els civils fins que les massacres es van succeir al Líban’. Abu Fadi segueix el seu discurs dient que ‘Israel està bombardejant nens i dones. Els soldats haurien de lluitar contra els soldats’. I després assenyala les samarretes florejades i la llenceria femenina del seu aparador i riu: ‘Aquests són els meus Katiuixa!’.

Surto al carrer. S’ està fent fosc i tot i que les bombes cauen igual de dia que de nit, un se sent amb la necessitat de tornar ràpid a casa. Un taxi comunitari s’ atura. La dona del meu costat plora. ‘He viscut moltes guerres al Líban, però aquesta és la primera en la qual no entenc com ha començat’, em diu. ‘Algú sap per què ens cauen bombes al damunt?’, em pregunta. ‘Algú sap a qui estan atacant?’, insisteix. ‘I algú sap per què el món s’ ho mira des de lluny?’.

En defensa pròpia

Les seves paraules m’ han transportat a una petita manifestació que va tenir lloc dijous passat al davant de la seu de la Unió Europea. Allà, unes quatre-centes persones van entregar al representant europeu un manifest en el qual demanaven la intervenció de Brussel·les per aturar la violència. El lema de la manifestació: Les massacres no són defensa pròpia. Recordo com la Naya, una estudiant de doctorat a la Universitat Americana de Beirut em deia: ‘estem cansats de les paraules i les bones intencions dels polítics; volem fets’. ‘Hi ha una legalitat internacional que s’ està incomplint’, m’ explica. ‘On son les Nacions Unides?’. La Naya va seguir explicant-me que el Líban és ‘víctima d’ un atac armat unilateral en el qual Israel està violant la Carta de les Nacions Unides i el Dret Internacional Humanitari’. ‘No volem els diners de la comunitat internacional. El que volem és que objectivament s’ identifiquin i es jutgin les responsabilitats i que mai més es torni a repetir’, finalitza.

El taxi para davant de casa. La nit ha caigut sobre Beirut i la ciutat dorm amb un ull obert i un altre tancat el seu enèsim malson.

El malson es planta a Beirut sense avisar - AVUI - 23 juliol 2006.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s